Pell natural ¡, no gràcies  links referències

SON IMATGES MOLT FORTES, SOM CONSCIENTS, PERÒ POT SER ES LA ÚNICA FORMA DE QUE VEGIS LA VERITAT ¡

Declaració universal dels drets dels animals 

Adoptada el 1977 per la Lliga Internacional dels Drets  de l’Animal i les lligues Nacionals.                                                        

Proclamada el 15 d’octubre  de 1978  per la  Lliga  Internacional dels Drets de l’Animal i  les lligues Nacionals.
Posteriorment va  ser aprovada per la  UNESCO  ( Organització  de les Nacions  Unides  per  a l’Educació  la Ciència i la Cultura ) i per l’ONU    ( Organització de les Nacions Unides ).

Preambul a la declaració universal dels drets dels animals.

Considerant que tot animal té drets,

Considerant que la ignorància i el rebuig d’aquests drets han conduït i segueixen conduint  l’home a cometre crims contra la naturalesa i contra els animals,

Considerant que el reconeixement, per part de l’espècie humana, dels drets a l’existència d’altres espècies d’animals serà la clau de la coexistència de les espècies al món,

Considerant que l’espècie humana comet genocidi i existeix l’amenaça que segueixi cometent-lo,

Considerant que el respecte cap als animals per part de l’home està lligat al respecte dels humans entre ells mateixos,

Considerant que l’educació ha d’ensenyar, des de la infantesa, a observar, comprendre, respectar i estimar els animals,

DECLARACIÓ

Article.1r

Tots  els animals neixen iguals davant la vida i tenen els mateix dret a l’existència.

Article.2n

A) Tot animal té dret al respecte.
B) L’ésser humà, com espècie animal, no té dret d’exterminar o     explotar  altres animals, ni violar aquest dret. L’ésser humà té l’obligació de posar els seus coneixements al servei dels animals.
C) Tots els animals tenen dret a l’atenció, a ser cuidats i a la protecció per part de l’ésser humà. 

Article.3r 

A) Cap animal serà sotmès  a mals tractaments i es prohibeixen els actes cruels envers els animals.
B) En cas  que la mort de l’animal sigui necessària, aquesta ha de ser instantània, sense dolor  i no ha de  generar angoixa.

Article.4t

A) S’estableix el dret a la llibertat dels animals salvatges i el dret dels domèstics a viure i créixer al ritme i en les condicions pròpies de la seva espècie, i a viure en el seu medi natural, ja sigui terrestre, aeri o aquàtic, a reproduir-se i a poder complir el seu cicle natural de vida.

B) Tota privació de llibertat, encara que sigui amb finalitats educatives, és contrària a aquest dret.
 

Article.5

A)Tot animal que pertanyi a una espècie que visqui tradicionalment en l’entorn humà, té dret a viure i créixer al ritme i en les condicions de vida i de llibertat que són pròpies de la seva espècie.

B) Tota modificació d’aquest ritme o condicions que sigui imposada per l’home amb finalitats mercantils, és contrària al susdit dret.

Article.6

A)Tot animal que l’home hagi acollit com a company té dret  que la duració de la seva vida sigui conforme a la seva longevitat natural.

B)L’abandonament d’un animal és un acte de crueltat i degradant.

Article.7è     

Tot animal de treball té dret a gaudir d’un límit en el temps i la intensitat del seu treball i a una alimentació adequada i al repòs. 

Article.8è

A) Es condemna tota experimentació científica amb animals que impliqui un patiment, tant físic com psicològic, puix que el patiment és totalment incompatible amb els drets de  l’animal, ja es tracti d’experiments mèdics, científics, comercials o de qualsevol  naturalesa.
B) Han de ser utilitzades i desenvolupades tècniques alternatives a l’experimentació animal.

Article.9è

Quan un animal és criat per a l’alimentació, ha de ser nodrit, allotjat, transportat i sacrificat sense que res no li produeixi ansietat o dolor.

Article.10è    

A) Cap animal ha de ser explotat per divertiment de l’ésser humà.

B) Es prohibeixen els espectacles i exhibicions incompatibles amb la dignitat de l’animal.

Article.11è

Tot acte que provoqui la mort innecessària d’un animal és un crim contra la vida, és a dir un biocidi.

Article.12è

A) Tot acte que provoqui la mort d’un gran nombre d’animals salvatges és un genocidi, és a dir , un crim contra l’espècie.
B) La contaminació i la destrucció de l’ambient natural conduiran cap al genocidi.

Article.13è

A)Un animal mort ha de ser tractat amb respecte.

B)Les escenes de violència en  què els animals són víctimes han de ser prohibides en el cinema i la TV, a no ser que serveixin per mostrar els atemptats contra els drets dels animals. 

Article.14è

A) Els organismes de protecció i salvaguarda dels animals han de ser representats a nivell governamental.

B) Els drets de l’animal han de ser defensats per la llei com ho són els drets dels humans.            

Pell natural ¡, no gràcies

La compra i utilització d'abrics -i altres peces- de pells d'animals silvestres és possible gràcies al patiment i la mort de milions d'animals, matats mitjançant mètodes extremadament dolorosos i criats en captivitat de manera totalment antinatural. Qui compra un d'aquests abrics és responsable de la dolorosa mort d'eixos animals i de les conseqüències ambientals que això comporta. 

El pitjor que li pot passar a qualsevol animal silvestre és que se'l faci patir de manera intencionada, se'l manipuli genèticament, se'l tracti com si fóra un animal domèstic per a després matar-lo i, en massa casos, causar l'extinció de l'espècie. La indústria pelletera no només ha fet tot aixó, sinó que també és responsable d'un malbaratament de recursos, de la generació de residus i de la introducció en el medi natural d'espècies no autòctones. I tot això per a satisfer una suposada necessitat de peces d'abric, totalment inexistent, i els imperatius d'una moda antiquada i rebutjada per la majoria de la població.

Aquí et donem 10 raons per rebutjar qualsevol intent de possesió de prendes elaborades amb pell natural.

1. La mort d'animals Anualment la indústria pelletera causa la mort en el món a més de 140 milions d'animals silvestres. 40 milions d'aquests animals són criats i matats en granges i els 20 milions restants són caçats de la naturalesa, utilitzant generalment trampes no selectives que produeixen la mort d'altres 60 milions d'animals no útils per a la pelleteria. Cada peça elaborada amb pell d'animals silvestres amaga la mort innecessària de molts animals i les persones que les compren o les utilitzen n'han d'assumir la seua responsabilitat. 
2. L'extinció d'espècies La captura i la mort d'animals salvatges amb finalitats pelleteres ha dut durant els darrers segles a l'extinció de diverses espècies, com per exemple, al visó del mar i a la rabosa de les Malvines, mentre que a moltes altres les ha posades a la vora de l'extinció. Algunes d'aquestes espècies són: el castor, l'ocelot, la pantera nebulosa, la llúdria marina, el tigre, el jaguar, el koala o la xinxilla salvatge. Hui dia encara es maten animals silvestres en llibertat pertanyents a espècies que es troben molt amenaçades. 
  
A l'Estat espanyol, la caça d'animals per la seua pell va comportar l'extinció de la fagina d'Eivissa. La llúdria ha estat perseguida per la seua pell fins la dècada dels seixanta, en què va començar a escassejar tant que deixà de ser rendible. Altre exemple és el linx ibèric. En 1937 encara es comercialitzaven anualment en el mercat nacional unes 500 pells de linx. La població actual d'aquesta espècie no arriba als 800 exemplars i es troba a punt d'extingir-se. La utilització de pells d'animals silvestres ha estat i segueix sent una de les principals causes d'extinció d'espècies. 
3. El patiment innecessari La pelleteria no és només sinòmi de mort, també ho és de patiment. Els mètodes emprats per a matar els animals són esgarrifosos. En el cas d'animals en llibertat la seua mort té lloc especialment en trampes, com ara ceps. Aquestos mètodes no causen la mort de l'animal de forma ràpida, sinó que allarguen el patiment. La mort acaba produint-se després d'una llarga agonia. 
  
En el cas de les granges, la crueltat s'inicia des del moment en què s'obliga els animals a viure en reduïdes caixes junt amb centenars de congèneres, amb grans nivells d'stress psicològic. Les granges no tenen en compte les seues necessitats psicològiques i etològiques, causant en els animals estereotips, moviments anormals, apaties i automutilació, la qual cosa incompleix la Convenció Europea per a la Protecció dels Animals de Granja. Els mètodes utilitzats per a matar aquests animals són diversos: el gasejat amb monòxid o diòxid de carboni, la dislocació del coll, la injecció de pentabarbital sòdic, l'electrocució, el dessagnament, etc. 
  
L'autèntica bellesa no es pot aconseguir mitjançant el patiment, i la crueltat mai no pot ser elegant. 
4. La manipulació genètica La manipulació genètica és una constant en les granges. Es realitza una cria "selectiva" basant-se en característiques com ara la qualitat i el color de la pell, o l'èxit reproductor. Per això els visons de granja són més grans i tenen índexs majors de reproducció que els exemplars lliures de la seua pròpia espècie. 
  
El resultat és un animal que poc o res té ja a veure amb les seues característiques naturals, amb la qual cosa quan es produeix la fuga d'animals de granja, aquestos poden produir alteracions genètiques en les poblacions silvestres. 
5. L'intent de domesticació La cria en granges d'animals silvestres, com ara els visons o les raboses, es du a terme com si aquests foren animals domèstics. Els animals domèstics ho són a causa d'un procés de domesticació que va durar milers d'anys. Per exemple, duem uns 12.000 anys convivint amb els gossos, 7.000 amb els porcs i 4.000 amb les gallines. Com que les granges europees de visó més antigues daten de 1920, aquests animals han estat en captivitat poc més de 75 anys i no se'ls pot considerar en cap cas animals domèstics. Són animals silvestres tancats en gàbies. 
  
A més, la domesticació de qualsevol animal comporta la desaparició de la forma de vida i comportament d'una espècie. Aquest procés fa que perda la seua capacitat de sobreviure pels seus propis mitjans, passant a dependre dels humans. La domesticació d'espècies silvestres comporta la seua "extinció", i això només per a utilitzar les seues pells. 
6. La introducció d'espècies exòtiques En moltes parts del món els animals escapats de granges pelleteres alteren l'equilibri ecològic. Més de 30 milions de visons són criats cada any en les granges; per això el visó americà és una de les espècies procedent de les granges que més casos de fugues ha protagonitzat. El visó americà va arribar a l'Estat espanyol l'any 1958 i se'l va instal.lar inicialment en granges del centre peninsular i Galícia. Les fugues de visons de les esmentades granges s'han repetit d'aleshores ençà, de manera que hui dia hi ha poblacions en llibertat de visó americà en, almenys, Galícia, Castella-Lleó, Castella-La Manxa, Madrid, Navarra, Aragó i Catalunya. 
  
El visó america representa una amenaça per al visó europeu, ja que l'americà és més gran i competeix directament amb l'europeu tant per l'aliment com per l'espai. Per això el Consell d'Europa ha recomanat la prohibició de les granges de visó americà en zones que compten amb poblacions de visó europeu. Aquestes introduccions comporten també greus perills davant la possibilitat que introdueixquen malalties o paràsits procedents de les granges i no existents en el medi natural. Les conseqüències catastròfiques que té per a l'equilibri ecològic la introducció d'espècies no autòctones ha és prou justificació per a prohibir les granges pelleteres. 
7. El malbaratament de recursos La mort anual de 140 milions d'animals silvestres per a la confecció de productes de luxe i innecessaris és un evident malbaratament del nostre recurs faunístic. Però, a més, l'existència de les granges pelleteres és també un balafiament energètic i d'aliments. Es necessiten 3,3 tones d'aliment (farina de peix, proteïnes vegetals, cereals, etc.) per a confeccionar un abric de visó i 1 tona per a un abric de rabosa. Si aquestes quantitats es multipliquen pels 30 milions de visons que cada any produeixen les granges, resulta que anualment s'hi empren 1.650.000 tones d'aliment. Es comprén perquè els bancs d'arengs dels països del Nord s'estan esgotant, ja que la mitat dels arengs que es capturen en aquestos països es destinen a les granges pelleteres. Els nostres escassos recursos naturals no han de ser malgastats en cap cas, però menys encara per a satisfer la vanitat d'algunes persones. 
8. La producció de residus La cria d'animals en granges genera quantitats ingents de residus orgànics dels jaços d'estabulació, dels aliments i dels cadàvers escorxats, que afavoreixen la proliferació de rates i microorganismes patògens, i l'eutrofització de les aigües. A més, en els processos d'adobament de les pells s'empren metalls pesants, que s'aboquen en les aigües industrials, enverinant els ecosistemes aquàtics. 
9. El luxe innecessari Amb el clima de l'Estat espanyol no cal utilitzar abrics de pells, especialment si comparem les nostres temperatures amb les dels principals països productors d'aquestes pells (països escandinaus, Unió Soviètica o Canadà). Si en aquests països ja és discutible que s'utilitzen pells, en el nostre país això és injustificable. 
En realitat, el fred és una excusa per a l'utilització d'aquestes peces de roba. Els abrics, jaquetes, estoles i altres peces de pells han estat sempre una demostració de posició social i econòmica, producte d'una moda basada en l'ostentació. Després d'una davallada en la venda de pells, s'està intentant imposar les pells com una moda consumista més, amb tot tipus d'ofertes i pagaments a terminis. Els humans vam vestir amb pells en l'antiguitat, però ja no som cavernícoles. 
10. Hi ha alternatives Les raons exposades justifiquen de sobres la no compra ni utilització de productes elaborats amb pells, però és que a més hi ha suficients materials alternatius, tant per a lluitar contra el fred com per a embellir el cos. El cuir mateix, quan procedeix de la ramaderia extensiva, és un material que pot ser aprofitat. 
  
Per suposat advoquem per les fibres naturals com ara la llana, la seda, el cotó o el lli, però en el mercat hi ha suficients tipus de peces d'abric com per a desterrar totalment l'ús de pells d'animals silvestres. 

Transferit íntegrament de la pàgina de adda.org (en castellà)

Ciudad Real (España). - En su artículo "Heridas y traumatismos que produce la puya en el toro" publicado en el periódico "La Tribuna", Fernando Valero demuestra, con datos extraídos de estudios científicos, que el toro es maltratado en la plaza y padece un gran dolor y sufrimiento, incrementado actualmente por una práctica incorrecta de la puya y de la suerte de varas por parte de la mayoría de los toreros.

La conclusión que presenta Valero es que "la actual puya reglamentaria y la forma incorrecta de efectuar la suerte de varas, produce unas lesiones de mucha más importancia de lo que a priori, o a simple vista, pudiera parecer por la negligencia, desconocimiento, mal uso o por abuso de los profesionales". Analizando los datos de los estudios con complicadas operaciones matemáticas, Valero concluye que "la puya llegó a penetrar casi cuatro veces su longitud en el músculo, una verdadera monstruosidad" y los encuentros del toro y del caballo fueron "demasiado largos". Además, en los casos estudiados, la vara entró en cada orificio demasiadas veces, una media de 7,4 veces. Otro punto que Valero también destaca en su artículo es que la primera vara fue más larga en duración y mucho más traumática que la segunda y ésta que la tercera "lo que deja suficientemente claro que no se ha graduado el castigo, pues queda demostrado claramente que se ha procurado administrarlo excesivamente en la primera vara, en vez de regularlo gradualmente como debería ser".

Según Valero, el morrillo es la zona ideal para picar porque allí "el puyazo produce hemorragia pero sin lesionar huesos, cartílagos o nervios de especial importancia en la movilidad". Pero los estudios revelan que el 95,3% de los puyazos analizados se ubicaron en la cruz, en las paletillas y en el dorso, conocidos como puyazos traseros. "La zona de la cruz es el lugar indicado para la estocada pero no para la puya, pues a ese nivel de la anatomía no se encuentran los músculos más importantes de la cabeza, sino los músculos del dorso y de los miembros anteriores por lo que el puyazo en esa zona, no sirve para ahormar", apunta Valero.

Los puyazos en las otras dos zonas "ocasionan la merma de la movilidad de los toros al lesionar gravemente la unión muscular entre las extremidades anteriores y el tórax, produciendo el aplomamiento de los toros afectados y pudiendo provocar cojeras por la afección de ciertos nervios, e incluso insuficiencia respiratoria cuando lamentablemente se perfora la pleura e incluso el pulmón en puyazos traseros y caídos". Los puyazos administrados en la región del dorso son verdaderamente criminales pues lamentablemente lesionan la zona que pudiéramos denominar como las costillas, por lo que en nada afecta a los músculos de la cabeza y en consecuencia no minora el cornear ni debilita su empuje y vigor, más bien desregulariza la locomoción del animal", añade.

En su artículo, Federico Valero también aclara que la misión de la suerte de varas es ahormar la cabeza mediante la rotura de los músculos extensores o elevadores de la cabeza para facilitar que el toro "descuelgue". En otras palabras, el objetivo es que el toro baje la cabeza, se humille, para tener movimientos menos bruscos y facilitar la lidia. Además, la suerte de varas debería quebrantar gradualmente el poderío del toro, disminuyendo el ímpetu o fortaleza consiguiendo dejarlo en las mejores condiciones para la posterior faena de la muleta. Pero actualmente, los toreros no proceden correctamente en esta práctica y no consiguen los objetivos. Tradicionalmente, otro de los fines de la suerte de varas, según los estudios, era descongestionar el animal. Pero los veterinarios descartan esta idea porque la pérdida es "tan pequeña" que no se puede hablar de descongestión como tal.

Valero también aclara algunos términos. Vara es "cada uno de los encuentros con el caballo y que ha sido picado, entendiéndose traspasada la piel". Puyazo es "cada una de las heridas producidas en los músculos con independencia del número de orificios que existan en la piel". Así, en una misma vara puede haber varios puyazos. Por otro lado, trayectoria es "la profundidad de cada herida producida en el músculo por los puyazos".

Otro dato de interés que apunta Valero es que el toro no tiene clavículas como los humanos. Así, las dos extremidades anteriores están profundamente unidas al tronco a través de diversos músculos. También aclara que la suerte de varas ha desplazado paulatinamente su ubicación. Según las antiguas tauromaquias, la suerte de varas se debía localizar en la zona del morrillo. Después se pasó hacia la zona de la cruz e incluso en regiones posteriores. "Parece que al picar en la cruz o zona de ambas escápulas, no se consigue ahormar la embestida o propiciar que el toro humille que debería ser el objetivo, sino más bien, desestabilizar esta articulación muscular de manera que el toro tenga forzosamente menos movilidad y menos pujanza", según Valero.   IMPRESSIONANT ¡

ALTRES ABERRACIONS

Un cop mes baix l'excusa  de "Costumbre Ancestral" s'amaga una festa brutal on es posa de manifest la brutalitat i crueltat del ser humà.

Al poble de Tordecillas (Valladolid) i davant de 35.000 persones el Sr. J.A. Garcia amb el nom "artístic" de "El Cañero" va consumar aquest assassinat públic en un costum que data de l'edat mitjana.

Un majestuós BOU de 520 quilos que va trigar mes de 30 minuts a morir en mans d'aquest "lanzero".   Segons fonts oficioses, "El Cañero" (a qui veiem a la fotografia amb casc i tot), va clavar fins a tres vegades la llança per desprès deixar l'animal agonitzant durant aquest eterns 30 minuts.

Fins i tot es permeten tenir una pàgina web: www.patronatodeltorodelavega.com amb aquest missatge de benvinguda:

"Terrible lugar es este; ciertamente, es la escuela de Dios y la puerta de los infiernos"

Consideren el Toro de la Vega com una "Reliquia Antropológica"...

Esperem que d'aqui a poc temps, això sigui, una reliquia.

i... tot això en HONOR A LA VIRGEN DE LA PEÑA...molt satisfeta deu estar aquesta verge

PER FER UN SOL ABRIC

60...   Visones o Martas

20...   Zorros o Marmotas

14...   Ocelotes o Lobos

20...   Nutrias o Linces

250... Chinchillas

7...     Focas, Jaguares o Leopardos

30...   Castores o Mapaches

200... Armiños

25...   Zarigüeyas

LINKS i REFERÊNCIES