T'INVITO A LLEGIR AQUEST ARTICLE, DESPRÉS FES CLICK "AQUÍ".

Avui en dia la immensa majoria de qui cus la roba que vestim són dones que treballen en condicions precàries, moltes de les quals en els països més pobres del món". Aquesta és una de les conclusions del detallat estudi d'Intermón Oxfam sobre les condicions laborals i socials de les treballadores marroquines a les fàbriques tèxtils de Tànger (nord del Marroc), moltes d'elles espanyoles.

La situació, dramàtica, recorda les condicions de vida i de treball dels obrers de la revolució industrial a l'Europa del segle XIX, i ha estat també denunciada per l'ONG catalana Setem en la seva Campanya Roba Neta. Les investigacions i denúncies posen l'accent en la política de deslocalització de la producció de les grans firmes tèxtils i cadenes de moda de l'Estat espanyol i d'uns altres països occidentals en el Tercer Món i en el Marroc en particular.

L'objectiu és clar: la maximització dels beneficis disminuint els costos. En el cas marroquí, l'estratègia de les multinacionals espanyoles del sector de la confecció és, segons diu a l'AVUI el sindicalista i president de la Coordinadora d'Associacions del Nord del Marroc, Aboubakr Khamlichi, "fes-ho bé, ràpid i barat, encara que sigui a canvi de la sobreexplotació de les treballadores, que majoritàriament són dones". Khamlichi explica: "Els salaris que es cobren són de misèria, en molt rares ocasions superen els 1.800 dirhams al mes (uns 175 euros). Les jornades laborals són de 10 hores, molts cops de sis dies a la setmana. Les condicions higièniques són deplorables i alguns empresaris espanyols persegueixen les treballadores per la seva activitat sindical, fet que és una violació de la pròpia legislació marroquina".

El procés de deslocalització d'empresa sembla imparable i a Galícia, per exemple, les firmes de moda ja ocupen més treballadores fora que dins de la comunitat autònoma. Més de la meitat de la producció s'ha instal·lat a l'estranger, a països amb mà d'obra molt barata i condicions laborals deficients, com el Marroc, Romania, el Perú, Paquistan, l'Índia i Malàisia. La deslocalització, que perjudica els més de 400 tallers de confecció instal·lats a Galícia, ha permès als 15 majors industrials gallecs, encapçalats per Inditex, Adolfo Domínguez, Caramelo, Lonia i Roberto Verino, consolidar encara més la seva posició en el sector.

DESLOCALITZACIÓ ANTISOCIAL

Grans firmes i corporacions com Cortefiel, Inditex (Zara, Massimo Dutti, Pull & Bear...), Grup Induyco (principal empresa de proveïment de roba de vestir d'El Corte Inglés), Mango, Mayoral, Princesa i Visto Bueno (Grupo Eroski) participen plenament d'aquesta política de sobreexplotació de les dones marroquines del sector tèxtil-confecció (73% del personal empleat), tal com denuncien Intermón Oxfam, Setem i sindicalistes del país nord-africà.

Segons un periodista d'un diari local de Tànger, la majoria dels empresaris espanyols del tèxtil i confecció instal·lats a la ciutat de l'Estret paguen salaris a les treballadores per sota del salari mínim interprofessional (menys de 180 euros), no abonen les cotitzacions de la Seguretat Social ni entreguen contracte i nòmines a les seves empleades: tampoc acostumen a respectar la setmana laboral de 48 hores, ni les vacances anuals i les festes nacionals o religioses. Les treballadores en situació més precària, segons afirmen sindicalistes de la Unió Marroquina del Treball (UMT), cobren sous mensuals que gairebé no superen els 1.000 dirhams (uns 100 euros). No obstant això, cada empleada pot arribar a cosir 100 peces diàries, i fins a 200 si dobla la jornada laboral.

DIFERÈNCIA DE PREUS

Fer el mateix procés al nord de Portugal costa uns 300 euros per treballadora, mentre que a Galícia o a Catalunya no baixa dels 600 euros. "S'entén perquè molts empresaris espanyols del tèxtil han escollit el Marroc per a la seva activitat productiva. Poden explotar gairebé sense límits les treballadores", destaquen els sindicalistes de la UMT.

A Tànger hi ha uns 500 tallers que treballen per a la industrial tèxtil i de confecció. L'activitat de les firmes espanyoles en aquesta ciutat es divideix en dues categories. D'una banda, les empreses que compten amb instal·lació productiva pròpia o participen en una unitat ja existent. D'altra banda, les que subcontracten el producte a través dels tallers clandestins i que acostumen a incomplir la legislació laboral i el conjunt de la legalitat vigent al Marroc. Els tallers clandestins s'estenen per tota la ciutat, mentre que les instal·lacions legals de les firmes espanyoles es troben a les zones franques i industrials. Als tallers, la plantilla no acostuma a superar les 20 treballadores, i molt sovint són noies que no han fet els 15 anys.

En bastants casos són soterranis ombrívols o­n joves treballadores produeixen marques com Stradivarius cobrant un salari que no supera els 6 dirhams l'hora, menys de 60 cèntims d'euro. Com a norma, les empreses denunciades per Intermón Oxfam i Setem i nombrosos sindicalistes i activistes socials de Tànger acostumen a negar els fets o minimitzen la gravetat del problema. Carmen Ríos, directora de màrqueting de la firma Mayoral, assegura que la societat "cuida molt que es compleixin les lleis i condicions laborals de cada país", perquè "creiem que tothom té dret a viure dignament". Per la seva banda, Driss Laroussi, encarregat d'un taller de confecció que treballa per al Corte Inglés, assegura que "la majoria dels tallers que fa 10 anys eren soterranis ara són empreses completament reglades".